La Revolució - 4 de maig de 2011
La interpretació actual dels fenòmens que els seus autors varen dir-ne revolucionaris, no els puntua gaire positivament. La capacitat subversiva inicial que donava lloc a un nou ordre, en especial en relació a l´autoritat i el nou paper dels ciutadans o en referència als propietaris dels mitjans de producció i el poder que comportaven, es tornava un boomerang que feria a aquells en nom dels quals s´havia llençat inicialment.
Revolució es converteix aleshores en una paraula sospitosa que comporta el que literalment significa “voltar una altra vegada”, “volta el món i torna al born”, disfressat amb noves ideologies, nous personatges que no són sinó reencarnacions del que existia però ara amb una aparença radicalment diferent.
L´associació de revolució i violència en el camp político-social fa de les revolucions històriques una peça museística per explicar episodis de la humanitat però indesitjables com a vies per introduir canvis en les formes d´organització social, en una època on les normes implícites de relació prescriuren el consens, almenys en la seva aparença.
Cal esperar a veure com seran considerades les inesperades revoltes del Nord d´Àfrica i del Mitjà Orient. Inesperades perquè en la concepció d´aquestes societats i la seva relació amb el poder des dels models de lectura occidentals, la capacitat i voluntat d´enfrontar-se, i amb violència, al poder constituït, estan almenys momentàniament descartades. Les explicacions d´aquests esdeveniments, després de la sorpresa de no disposar d´elements teòrics que permetin l´anticipació, han reiterat l´anàlisi de les circumstàncies ben conegudes abans de que succeïssin els fets.
La comprensió a posteriori, amb l´atribució als efectes de les interaccions a través de les xarxes socials, esdevenen simplificacions que amaguen l´intent de dissimular la nostra ignorància davant la complexitat de, justament, la interacció d´una multiplicitat d´elements.
Contràriament al camp del pensament, humanitats, ciència, arts i oficis... la dimensió revolucionària com a canvi de paradigma ha estat i segueix estan ben valorada.
A què respon aquesta diferència? A que les implicacions pràctiques del poder polític en les formes habituals no es qüestiona? A que els que el detenten tenen temps d´enquadrar aquestes “revolucions” al seu servei o a llimar-ne la seva perillositat social i política? o fer-ne productes de consum exclusiu o massiu?
És simptomàtic, per altra banda, l´omnipresència de la paraula innovació, sovint invocada com a solució múltiple per a gairebé tots els problemes derivats de la crisi econòmica (només?) en els forus empresarials i managerials i en els discursos polítics que es dediquen a vendre projecte. No hi ha relat (com es diu ara) on la innovació no sigui un destí desitjable.
En aquestes concepcions la innovació és com una revolució de butxaca, quelcom manejable, molt útil que simplifica la vida diària, ens fa més joves o més sans, més atractius, etc... i sobretot es converteix en un producte o servei generador de facturació i marge abundant. On encara la paraula “revolució” té també bona premsa és a la dimensió interior, aplicada a tota l´àrea del desenvolupament personal, en la seva dimensió espiritual o psicològica. L´exploració del món intern, del conèixe´rs per a transformar-se entronca amb les tradicions filosòfiques, religioses, alquímiques, masòniques o més recentment la “new age” que ha vulgaritzat doctrines i mètodes ara reservats a èlits d´iniciats.
Seria aquest desenvolupament personal un substitut amable i possible de la revolució social, davant la dificultat de plantejar i organitzar moviments externs de més abast i més compromesos? Què passaria si s´integressin les dimensions dites “internes” i “externes”? On es partís de que el desenvolupament individual no es dóna sino en el contexte col·lectiu, on no és possible que el benestar d´uns fa imprescindible el malestar dels altres “in eternum”?
On ens portaria la comprensió sistèmica de la interdependència entre els membres d´una unitat de treball o grup social,...? quines conseqüències tindria? En uns moments transicionals tant intensos com els actuals, definits per alguns com d´alta complexitat, seria útil l´experiència viscuda d´integrar dimensions polítiques, tecnològiques, psicològiques i existencials? Permetria això la generació de nous repertoris d´acció conjunta que ens facilitessin dirigir-nos cap a finalitats desitjades? O només podem abastar-la per mitjà de l´ineluctable magnitud d´una catàstrofe que galvanitzi els humans en favor de la supervivència?
Joan Roma i Vergés
President d’INNOVA
Associació per a la innovació organitzativa i social
Revolució es converteix aleshores en una paraula sospitosa que comporta el que literalment significa “voltar una altra vegada”, “volta el món i torna al born”, disfressat amb noves ideologies, nous personatges que no són sinó reencarnacions del que existia però ara amb una aparença radicalment diferent.
L´associació de revolució i violència en el camp político-social fa de les revolucions històriques una peça museística per explicar episodis de la humanitat però indesitjables com a vies per introduir canvis en les formes d´organització social, en una època on les normes implícites de relació prescriuren el consens, almenys en la seva aparença.
Cal esperar a veure com seran considerades les inesperades revoltes del Nord d´Àfrica i del Mitjà Orient. Inesperades perquè en la concepció d´aquestes societats i la seva relació amb el poder des dels models de lectura occidentals, la capacitat i voluntat d´enfrontar-se, i amb violència, al poder constituït, estan almenys momentàniament descartades. Les explicacions d´aquests esdeveniments, després de la sorpresa de no disposar d´elements teòrics que permetin l´anticipació, han reiterat l´anàlisi de les circumstàncies ben conegudes abans de que succeïssin els fets.
La comprensió a posteriori, amb l´atribució als efectes de les interaccions a través de les xarxes socials, esdevenen simplificacions que amaguen l´intent de dissimular la nostra ignorància davant la complexitat de, justament, la interacció d´una multiplicitat d´elements.
Contràriament al camp del pensament, humanitats, ciència, arts i oficis... la dimensió revolucionària com a canvi de paradigma ha estat i segueix estan ben valorada.
A què respon aquesta diferència? A que les implicacions pràctiques del poder polític en les formes habituals no es qüestiona? A que els que el detenten tenen temps d´enquadrar aquestes “revolucions” al seu servei o a llimar-ne la seva perillositat social i política? o fer-ne productes de consum exclusiu o massiu?
És simptomàtic, per altra banda, l´omnipresència de la paraula innovació, sovint invocada com a solució múltiple per a gairebé tots els problemes derivats de la crisi econòmica (només?) en els forus empresarials i managerials i en els discursos polítics que es dediquen a vendre projecte. No hi ha relat (com es diu ara) on la innovació no sigui un destí desitjable.
En aquestes concepcions la innovació és com una revolució de butxaca, quelcom manejable, molt útil que simplifica la vida diària, ens fa més joves o més sans, més atractius, etc... i sobretot es converteix en un producte o servei generador de facturació i marge abundant. On encara la paraula “revolució” té també bona premsa és a la dimensió interior, aplicada a tota l´àrea del desenvolupament personal, en la seva dimensió espiritual o psicològica. L´exploració del món intern, del conèixe´rs per a transformar-se entronca amb les tradicions filosòfiques, religioses, alquímiques, masòniques o més recentment la “new age” que ha vulgaritzat doctrines i mètodes ara reservats a èlits d´iniciats.
Seria aquest desenvolupament personal un substitut amable i possible de la revolució social, davant la dificultat de plantejar i organitzar moviments externs de més abast i més compromesos? Què passaria si s´integressin les dimensions dites “internes” i “externes”? On es partís de que el desenvolupament individual no es dóna sino en el contexte col·lectiu, on no és possible que el benestar d´uns fa imprescindible el malestar dels altres “in eternum”?
On ens portaria la comprensió sistèmica de la interdependència entre els membres d´una unitat de treball o grup social,...? quines conseqüències tindria? En uns moments transicionals tant intensos com els actuals, definits per alguns com d´alta complexitat, seria útil l´experiència viscuda d´integrar dimensions polítiques, tecnològiques, psicològiques i existencials? Permetria això la generació de nous repertoris d´acció conjunta que ens facilitessin dirigir-nos cap a finalitats desitjades? O només podem abastar-la per mitjà de l´ineluctable magnitud d´una catàstrofe que galvanitzi els humans en favor de la supervivència?
Joan Roma i Vergés
President d’INNOVA
Associació per a la innovació organitzativa i social
Convidats
Mandonguilles
Tertulia
Pròximament.
